DdG – QUIM CURBET
Les nostres ciutats, velles i arrapades a aquesta terra capriciosament irregular, no han estat concebudes pel tràfec de la vida en general, fins i tot els eixamples més moderns estan mancats d’un enfocament racional d’aquesta realitat que ens imposa la convivència de vehicles a motor, bicicletes i vianants. En molts indrets la solució és complicada o gairebé impossible, però en altres la deficiència és imperdonable.
Quan es tracta de nuclis antics, de carrers estrets i tortuosos s’ha de prioritzar clarament la circulació a peu i, quan es pugui compaginar, també la de bicicletes. De fet, ja fa temps que es fa, molts ajuntaments ho han comprès o ho van entenent de mica en mica. Però sempre anem a remolc de la realitat -suposo que com en molts altres aspectes- i no es projecta pensant clarament per quin model viari s’aposta.
Primer s’ha de prioritzar i promoure la utilització del transport públic, cap racó de la ciutat pot quedar sense una solució en aquest sentit, s’ha de facilitar la circulació i l’estacionament de bicicletes, però també s’ha de promoure i facilitar al màxim, sobretot en vies més modernes, el moviment dels que, com jo, hem decidit anar per la vida a peu, que és -suposo- la més normal de les decisions.
No ens hem de trobar amb obstacles insalvables, ponts que només estan destinats a la circulació de vehicles, vies en les quals només es pot caminar per la cuneta o carrers on els vehicles -i altres embalums- envaeixen constantment l’espai vital dels vianants.
Les ciutats, les nostres ciutats, europees i mediterrànies, han de ser per ser viscudes al ritme dels vianants, les bicicletes i el transport públic s’han d’acomodar als primers i els cotxes han d’utilitzar-se només quan s’han esgotat totes les altres possibilitats.
Tot això pot semblar una obvietat, però s’ha de repetir de tant en tant perquè encara hi ha qui no ho entén.