El Punt Avui – CLARA JORDAN / GIRONA
Serveix un servei que no serveix? És la pregunta que em faig avui, l’enèsim dia que vaig a casa caminant perquè la parada de la Girocleta de l’estació de Girona no funciona. He defensat aferrissadament aquest servei, davant d’aquells que el consideren una despesa inassumible per a la ciutat. He debatut amb aquells que consideren que els gironins no han de pagar amb els seus impostos una cosa que no utilitzen la majoria dels ciutadans. Però se m’han acabat els arguments. Des de fa uns mesos, per qüestions laborals, l’utilitzo habitualment. Bé, millor dit, el vull utilitzar. De quatre dies a la setmana que voldria anar amb Girocleta, tres la parada està espatllada. Una vintena de brillants bicicletes arrenglerades fent una bonica coreografia, esperant que les admiris, que les toquis, que les fotografiïs… i res més. Cada vegada que hi ha hagut una incidència, he enviat via Twitter una alerta a l’Ajuntament. Efectivament, els tres primers dies vaig rebre una amable resposta: “Passem l’avís, gràcies!” A partir de llavors, silenci absolut. No voldria pensar que aquest silenci és perquè consideren que a partir del quart avís que envies, de ciutadà implicat passes a ciutadà pesat. En aquests mesos, l’estat d’ànim ha anat canviant. De la comprensió dels primers dies, circules per la paciència, la perplexitat, la resignació, la frustració, la indignació i, finalment, la dimissió. No sé si Girona emociona, però la Girocleta sí. Per això he pensat que és un bon atractiu turístic, i des de fa uns dies porto un drap a la bossa. Les bicicletes, aparcades, fan bonic al costat de l’estació. I de tant en tant, quan agafen pols, les netejo. Ja que han de decorar la ciutat, com a mínim que estiguin netes.