DDG – JORDI VILAMITJANA El periodista David Céspedes deia la setmana passada que cal replantejar-se la mobilitat de la ciutat per procurar treure Girona del cert caos que es genera en molts indrets. Doncs bé, per bé o per mal, la mobilitat de la ciutat està absolutament hipotecada (i cobrada) des de fa anys. En lloc de fer aparcaments dissuasius als afores de Girona com es fa en totes les ciutats civilitzades, ecològiques i netes d’Europa, es va preferir entrar tot el trànsit fins al centre, com els pagesos més pagesos, au, tots cap a dins, amb el cotxe a peu de botiga. Sobretot: que els clients no es despistin i deixin de passar per les botigues! Això ha fet que la ciutat sigui densa, sorollosa, insegura i contaminada en tot el que va de la Gran Via cap a fora. La política municipal dels darrers anys ha estat en aquest sentit meridiana i mercantilista: jo et deixo fer el pàrquing i et garanteixo plena ocupació (instauro zones blaves arreu, suprimeixo places gratuïtes, faig política de multes implacable…) i tu m’urbanitzes la tapadora i em gestiones els aparcaments soterrats. Suposo que s’han adonat que les places del Mercat (Calvet), Salvador Espriu, Pompeu Fabra, Constitució, Josep Pla i Vicens Vives són tapadores de pàrquing. Sense arbres significatius, és clar. Pelades, evidentment. Els carrils bici perpetrats amb nocturnitat, sense llum ni lluna, estan mancats de coherència, de seguretat i de continuïtat. Una pena. Com que ningú no hi va pensar en el seu moment, tot el que es pot fer avui són nyaps. El transport públic avança any rere any, és cert, però incomprensiblement quan arriba el vespre s’encongeix com si Girona fos Rostolls de Baix i a partir de les 10 tothom hagi d’anar a dormir; al mateix temps, quan arriba l’estiu, el transport de busos es redueix a la meitat en totes les freqüències, com si tothom pogués marxar de la ciutat i anar-se’n de vacances. Això tampoc no té fàcil solució perquè “déu-nos-en-guard dels drets adquirits i pactats amb l’empresa i el personal!” Així les coses, amb els cotxes fins a la cuina, les bicicletes en precari, els busos en progressió però amb topalls, repensar la mobilitat es pot fer, oi tant que sí -pensar és gratuït-, però a part de petites coses, toca empassar-se fum, soroll i estrès durant anys. Aquesta és una bonica herència, sí senyor.