El Punt Avui – MANUEL CUYÀS
Els qui als anys seixanta i setanta vam veure amb quina autoritat els cotxes es feien els senyors dels carrers i les places observem amb un cert escepticisme els esforços que es fan ara per eradicar-los. Llavors, en aquells anys, perquè els cotxes poguessin passar es van talar arbres, es van escapçar parcs i jardins, es van empetitir voreres, es van asfaltar llambordes, es van suprimir els tramvies i, perquè poguessin aparcar, es van tirar cases a terra i es van foradar les places. Tot es feia pensant en el cotxe, i jo els puc dir que conec moltes cases unifamiliars els propietaris de les quals van traslladar l’habitació de dormir al darrere o al pis de dalt perquè al seu lloc s’hi pogués acomodar el vehicle a motor.
A partir dels anys vuitanta, la tendència va anar en sentit contrari. Els cotxes es van convertir en una nosa abusiva, en un perill que afectava la salut no només dels que resultaven atropellats, que amb això ja hi comptàvem, sinó també dels que estaven delicats dels pulmons. Els arbres van ser reposats, les voreres van ser eixamplades fins a tocar-se, els tramvies van tornar, i arribar a les cases amb garatge va resultar tan laberíntic que més valia deixar el cotxe a la quinta forca.
A mi el que em sorprèn és que els conductors, que es gasten un dineral per anar asseguts pel carrer i que, com diem, van arribar a ser els amos de les ciutats, hagin acceptat aquesta història evolutiva amb resignació. Hi va haver, sí, unes primeres protestes, cada zona de vianants va ser motiu d’una polèmica, però al final la claudicació conductora ha estat un fet. Ara l’Ajuntament de Barcelona ha anunciat més facilitats als ciclistes en detriment dels automòbils i no s’ha sentit que els desficiats conductors hagin dit res. És rar.
Com que ja fa uns anys que circulo pel món, a peu o a motor, i he tingut ocasió de comprovar com és d’oscil·lant la naturalesa humana, sovint, i principalment si tinc mal dia, contemplo una zona de vianants i em pregunto si no és una obra provisional. Si un dia no ens diran, amb arguments imbatibles, que els cotxes serveixen per anar als llocs i no per allunyar-nos-en. Si de la mateixa manera que els rius desviats sempre acaben tornant a mare, els cotxes no acabaran ocupant el llit que mai han deixat de considerar que els pertany.