UN RACÓ DE PAÍS QUE NO ENS L’ACABEM!

Cassà, punt estratègic per als desplaçaments amb bicicleta.

Ja fa molts anys que vaig començar a anar a treballar amb bicicleta elèctrica. Feia el camí entre Cassà i Vidreres (uns 20 Km de distància) en 1 hora, aproximadament. Passava per pistes forestals i camins de bosc, perquè la carretera asfaltada sempre m’ha fet por: quan, després de pluges fortes, les rieres Cagarella i Gotarra inundaven les parts baixes d’Esclet i feien impracticables els camins, em veia obligat a anar fins a Caldes per la carretera asfaltada, i em sentia massa petit i indefens circulant a uns 20-25 Km/h (en plans i pujades) mentre era perseguit i superat per cotxes que, fàcilment, anaven sense massa compte i a unes velocitats de vertigen. Per això preferia els camins… i aquells camins van acabar esdevenint la meva aventura diària. Cada dia diferents. Cada dia sorprenents: A l’hivern, sortint de casa de fosc i trobant-me pel camí el fred i l’albada. A la primavera, gaudint de la verdor fresca dels camps. A l’estiu, meravellant-me dels miratges daurats dels migdies i de la calidesa de l’aire, que no era asfixiant sinó entebiada a causa del moviment veloç. I a la tardor, creuant amb cura les rieres que, en aquella època sí, portaven una certa quantitat d’aigua. I solia trobar sempre la mateixa gent a les mateixes hores en què jo, també sempre, feia els meus trajectes, més o menys forçats per l’horari laboral: esportistes amb bicicleta o corrent al matí i passejaires al migdia o a la tarda.

I és que anar amb bicicleta és una aventura. Però una aventura feta a la nostra escala, quasi dominable, i, potser, l’única aventura que ens queda en un món regit massa sovint pel confort, la seguretat i la previsibilitat incontestables. És per això que la bicicleta i, cada vegada més la bicicleta elèctrica, ens permeten retornar a l’esperit aventurer, recuperar l’alegria de viure en moviment i, també i al mateix temps, fer camí i estendre el nostre radi d’acció.

I Cassà, per raons geogràfiques i humanes, té molts punts d’interès a distàncies relativament curtes i en moltes direccions. Vivim al darrer contrafort meridional de les Gavarres i estem immersos en el Pla de la Selva, una plana extensa que presenta moltes ondulacions suaus. Llagostera, Llambilles, Quart, Erols, Palol d’Onyar, Girona, Campllong, Riudellots, Vilobí, Salitja, Sant Dalmai, Aiguaviva, Vilablareix, Santa Coloma, Caldes, Sant Andreu, Sils i Fornells són pobles situats també en aquesta plana i fàcilment assequibles amb bicicleta. A través dels cursos de l’Onyar i el Ter també són assequibles Salt, Sarrià (de Ter i de Dalt), Sant Gregori i Sant Julià de Ramis i, per un dia de platja, arribar-nos (i tornar !) a Santa Cristina d’Aro, Castell d’Aro, Sant Feliu o Platja d’Aro no ens ha d’amoïnar: només hem de saber organitzar-nos l’horari perquè les hores de solellada ens trobin a la platja mentre fem camí aviat al matí o tard cap al vespre; només la pujada de la Costa d’Alou és més difícil de tornada, però a l’anada, el descens domina i el trajecte és absolutament deliciós.

La sortida cap el Nord és més difícil, perquè topem amb el massís de les Gavarres, i aquí sí que els pendents són força més pronunciats i cal estar en forma per encarar-s’hi…però això també és un avantatge per als amants de la Bicicleta de Muntanya (o “Mountain Bike” o “MTB” o “BTT” o “Tot Terreny”) perquè els permet esplaiar-se a plaer, tal i com ho vam poder tastar el dia de la col·laboració amb la Marató de TV3 sense anar gaire lluny del poble, o com ho poden copsar cada dilluns, dimarts i dijous, els nens i nenes de l’Escoleta de Formació del Cassà Bike Club Esportiu. Els Metges, Sant Cebrià dels Alls, el Puig d’Arques, Els Àngels, Montnegre i Sant Mateu de Montnegre, El Castellar i, fins i tot, Fitor, Vall-llobrega i la platja de Castell de Palamós són a l’abast dels que estan més en forma. Però, tot i això, per la carretera de Santa Pellaia, podem arribar amb certa facilitat a Sant Sadurní de l’Heura, Cruïlles i, fins i tot, Monells i la Bisbal.

Desplaçar-se amb bici podria ser un fet normal, i aquí poso en valor la feina de l’Escoleta de Formació del Cassà Bike Club i la d’altres escoles semblants d’altres llocs de les comarques gironines, com ara la de Fornells, perquè poden transmetre a la mainada el gust i l’experiència de circular amb bicicleta, i, a la vegada, introduir-los en les ganes d’utilitzar aquest vehicle de mobilitat sostenible que porta implícita la llibertat de moviment, l’alegria de gaudir de l’entorn i la curiositat del descobriment.

Els desplaçaments diaris a tots aquests pobles que he mencionat més amunt són factibles, i si les comunicacions es pensessin o es redissenyessin per a les bicicletes, es facilitaria (i molt!) la possibilitat de fer desplaçaments diaris a les distàncies de treball ordinàries de la gent. En el grup de Mou-te en bici de Cassà n’hem parlat vegades, d’això, i pensem que els carrils bici s’haurien de fer asfaltats i resseguint les carreteres, precisament per suavitzar el trajecte i reduir el temps de desplaçament, ja que les carreteres són els traçats més directes entre els pobles. De fet, entre arribar a Caldes passant per la carretera asfaltada o arribar-hi passant pels camins d’Esclet, jo trobava diferències de temps de quasi ¼ d’hora.

Al moment d’escriure aquest article s’acaba de saber que a Luxemburg tots els transports públics seran gratuïts, i això és una MOLT bona notícia que hauria de servir d’exemple a tots els governants. Si, realment, volem aconseguir que la concentració de CO2 de l’aire disminueixi, instaurar la gratuïtat en els transports públics i promoure l’ús de vehicles de transport nets són bons incentius per aconseguir-ho. No és que el jovent ho vulgui i ho exigeixi, és que ho necessita! I els bons governants haurien de saber-ho veure i posar-se a treballar per aconseguir-ho. Posar-se en contra de Greta Thunberg i del moviment Fridays For Future com va fer el “diplomàtic” Josep Borrell fent gala d’una altra de les “borrellades” a què ens té acostumats, demostra no només un cinisme infinit (que ja li coneixíem) sinó, també, una buit enorme de sensibilitat i d’humanitat en la seva ànima (que també li sabíem)… a més d’una nul·la visió de futur, impròpia de qualsevol governant.

De totes maneres, i deixant de banda els desplaçaments diaris, cal dir que el paisatge dels entorns és magnífic si el sabem mirar i gaudir a marxa de bici, i els camins forestals i les vies verdes sense asfaltar ens permeten arribar a indrets d’una senzillesa magnífica i d’una sobrietat senzillament esborronadora. Aquests camins i vies són per agafar-se unes hores o un dia sencer de tranquil·litat, de passejada, de calma contemplativa o bé d’aventura amb la família i els nens. Franciac, Sant Ampèlit de Panedes, can Llambí i la seva pahissa, Sant Vicenç d’Esclet, can Vilallonga, l’ermita del Castell de Fornells, Santa Margarida de Vilobí, la vista des del cementiri de Sant Andreu i moltíssims altres indrets tenen un encant senzillament deliciós…i són a tocar de casa amb un cop de bici! És en aquest sentit que cal celebrar que l’Ajuntament actual, encara que molt a última hora, no hagi deixat perdre l’oportunitat treballada per l’equip de govern anterior de fer un carril bici de circumval·lació del poble, perquè es donarà als vilatans i als forasters una oportunitat de conèixer i gaudir dels nostres paisatges propers.

Fa molt temps que penso que, en la ment humana, hi ha un punt d’inconformisme que ens empeny a descobrir, a buscar, a trobar… a voler conèixer aspectes vitals i llocs desconeguts, com si aquestes incògnites ens cridessin a l’aventura de fer coses noves i engrescadores, d’explorar facetes diverses de la nostra personalitat o a resoldre problemes complicats. Segurament que aquí hi ha la raó de l’èxit dels humans a la Terra, i les meravelles aconseguides per la tecnologia, l’enginyeria civil i religiosa, la ciència o qualsevulla de les arts en són les proves. Però hi ha una cosa que no hem estat capaços d’aconseguir: una societat justa, harmònica amb ella mateixa i amb la resta de la Biosfera, feliç i perdurable en el temps. No ho hem aconseguit fins ara; jo tinc 61 anys, i crec que, si no ho aconseguim en la propera generació, és molt fàcil que acabem, en no gaire temps més, desapareixent com a espècie. Per això és urgent que ENS REINVENTEM, que busquem una altra manera de fer les coses i altres coses per fer. Que trenquem estereotips i ens replantegem de manera crítica tant la nostra història com el nostre futur a nivell global, planetari.

Tenim de tot i per a tothom, però està mal repartit. Només hem de trobar la manera d’organitzar-nos per aconseguir que la riquesa arribi a tots el racons de la Terra…i, potser, mirar amb uns altres ulls el nostre entorn més proper i prendre partit per una altra manera de moure’ns-hi ens tornarà al gaudi de les coses senzilles. I aquest pot ser un bon començament per al canvi.

Nota final- acabo de veure per la tele el tracte que els europeus estem donant als immigrants sirians que el feixista Erdogan ha enviat cap a Grècia per fer valer el seu xantatge a l’Europa pretesament “civilitzada”. I estic horroritzat de veure que les idees feixistes estan trobant espai al cor i a la societat europees; de veure que fem tot el contrari del que hem de fer; de veure que Merkel (no ho oblidem: una senyora de dretes!!) és l’única governant que està a l’alçada de la magnitud del repte que hem d’encarar, mantenint amb una fermesa admirable la dignitat d’una visió humanitària i democràtica de la societat humana. Que és l’única visió que ens pot salvar.

Xavier Viñas i Teixidor
xvinas@xtec.cat