El Punt Avui – JOSEP MATAS
Una llarga filera de bicicletes, de gent que torna de la feina a cop de pedal. Ni cotxes, ni embussos, ni fums… Treballadors ciclistes que es desplacen silenciosament, fent salut i estalviant diners. És una visió del futur? No, és una imatge del passat, que jo veia cada dia a la Bisbal, el meu poble, quaranta o cinquanta anys enrere. Al migdia i al vespre els treballadors de les fàbriques de l’Aigüeta tornaven així cap a la vila, fent servir potser el seu únic vehicle, l’únic que tenien ells i molta altra gent. El meu avi també anava en bicicleta. L’havia comprada el 1932 i la va ben amortitzar, tot i que durant uns quants mesos, del juliol del 1936 al febrer del 1939, la bicicleta va ser col·lectivitzada i no va ser d’ell sinó “del poble”, segons li va comunicar el membre del comitè que la va utilitzar en exclusiva durant aquell període (en exclusiva però en nom del poble, és clar). Després la va recuperar i ara, vuitanta anys després que ell la comprés, encara serveix. L’avi es desplaçava habitualment en bicicleta, com ho feien també els que al capvespre tenien l’hort situat als afores, o les dones dels masos propers que anaven i tornaven de la plaça i del mercat. Vista des d’ara, es tractava d’una societat molt més pobra i austera i per això la bicicleta, que no té servituds i és fàcil i econòmica de mantenir, s’adaptava tan bé a aquella forma de vida. Però, a poc a poc, les fileres de ciclistes que anaven i venien de l’Aigüeta es van anar diluint. Petites motos primer i cotxes després van substituir la imatge antiga, però no obsoleta, que jo evocava al començament. Hauria de ser possible que la humanitat pogués, de tant en tant, desfer el camí seguit i tornar a aquella cruïlla on vam triar el camí equivocat, i des d’allà recuperar i conservar alguns elements o formes de vida que vam abandonar. S’acosten temps en què tots haurem de viure més pobrament, més austerament. Tornen temps en què les bicicletes, aquests meravellosos i simpàtics artefactes, haurien de millorar la nostra qualitat de vida i les nostres depauperades economies familiars. Qüestió d’estalvi i també qüestió de valors. Per què malversar recursos si ho podem evitar? Una petita anècdota per acabar. Un amic canadenc explicava que quan neva a la seva ciutat la màquina llevaneu neteja primer els carrils bici i després les carreteres. Són més rics i més savis que nosaltres. Aquí no ens caldrien màquines llevaneu. Ens caldrien, això sí, molts més carrils i espais per a les bicicletes.